Deriva

Sr.Libelula: N, per què ja no les sé fer aquestes coses?

N: no ho sé, jo he perdut molt

abans voliem fer més coses

però és que jo he perdut fe amb la gent també

Sr.Libelula: jo no sé si això és fer-se gran, o és tornar-se imbècil

tinc un dubte immens amb això

N: potser és causal

Sr.Libelula: perquè no vull dur una vida de merda, sosa, com la majoria... però tampoc vull ser peter pan

què s'ha de fer en aquests casos, tu que vas per psicòloga?

es que jo faria coses així més aviat "rares", però em fa por fer-les sol, perquè si m'equivoco, més sol em quedaria encara i me fa cagar de por això

N: fa cagar en general

Sr.Libelula: però mira, jo estic convençut que cadascú pot portar la vida que escolleixi, però que igual que em passa a mi, fa por. El que passa, crec jo, es que ens falta confiança en nosaltres mateixos, perquè per la educació o pel que sigui, hem après a dependre de moltes coses i idees que ens fan més mal que bé. A mi em passa, fa mania i en general tendeixo a maquillar-ho amb vanitat, però és la puta veritat.

sol que una persona em seguís el joc... bueno, que juguéssim junts a viure, jo seria capaç de qualsevol cosa extravagant i divertida. Però ningú té valor d'implicar-se, ni jo de fer-ho sol, i cada cop costa més demanar-li coses així a la gent de la meva edat que conec, perquè cadascú fa la seva.

ay que bonito

presioso

N: jajaj doncs si que es molt maco

i jo també crec que cadascú pot portar la vida que escolleix, de fet n'hi han molts exemples, i també penso que ho pots fer sol si t'ho proposes l'únic que has de fer es tenir les coses molt clares i ganes d'aconseguir-ho

Sr.Libelula: sí això és cert, però com dius, si tens les coses clares, ja tens una seguretat en alguna cosa. Però si no (i jo obviament no les tinc clares) has de buscar la seguretat en un altre lloc. He intentat trobar-la en mi mateix però no ho acabo d'aconseguir. Em falta que algú o alguna cosa fora de mi aprobi el que penso per trobar alguna seguretat. Ja sé que és una mica trist, però és així.

en aquesta línia, sempre m'he imaginat vivint amb una mena de familia formada per amics. òbviament només puc pensar en amics que ja conec... però el que deia, que cadascú fa la seva, i jo sento que m'he perdut pel camí.

N: no és que t'hagis perdut pel camí però la gent no pot/no vol viure a la deriva i cadascú s'ha d'agafar a alguna cosa, cadascú fa la seva perquè s'han agafat a aquestes coses, per por a quedar-se sense rumb, i tu potser no tens tanta por a aquesta manera de viure, almenys per ara, i potser et dóna la sensació que cadascú té els seus assumptes i està tothom ocupat, però és el tros de fusta on s'agafen per no esfonsar-se, perquè clarament és com la societat ens ha criat, i et pots desfer d'això però ho portes dintre de sempre i és més còmode anar fent així

Sr.Libelula: potser es simplement qüestió de que mai he viscut la meva adolescència, lo típic d'un grup d'amics que van junts a tot arreu. Mai m'ha passat això. El pis i els dos cops que vaig estar a San Sebastian han sigut el més pròxim a això, potser sí que m'he quedat encallat en alguna etapa. Però de tota manera... no veig perquè s'ha de tenir por a anar a la deriva. Tothom va a la deriva, la humanitat sencera va a la deriva encara que vulgui fer veure que no. Però si hi vas amb la gent que estimes, qué més dóna on et porti la marea?

ai que bonic, haurem de guardar aquesta conversa eh

N: jejeje

sii