Hotel Existència

TOM (un llarg silenci; finalment, en veu baixa, com si parlés amb ell mateix): Vull viure d'una altra manera, això és tot. Si no puc canviar el món, al menys puc intentar canviar-me a mi. Però no vull fer-ho sol. Ja ho estic prou, de sol, i tant si és culpa meva com si no, en Nathan té raó. Estic deprimit. Des que l'altre dia vam parlar de l'Aurora, que no he parat de pensar-hi. La trobo a faltar. Trobo a faltar la meva mare. Trobo a faltar tothom que he perdut. A vegades em poso tan trist que no em sé avenir que no em caigui mort del pes que m'esclafa. Preguntes com és el meu Hotel Existència, oi, Harry? Doncs no ho sé, però potser té alguna cosa a veure amb viure amb altra gent, amb fugir d'aquest cau de ciutat i compartir la vida amb gent a qui estimo i respecto.

HARRY: Una comuna.

TOM: No, una comuna no... Una comunitat. És diferent.

HARRY: I on seria aquesta petita utopia teva?

TOM: Suposo que al camp. Un lloc amb molt d'espai i amb prou edificis per acollir tothom que hi volgués viure.

HARRY: De quanta gent estàs parlant?

TOM: No ho sé. Encara no he decidit res. Però vosaltres dos hi estaríeu convidats.

Bogeries de Brooklin

PAUL AUSTER