Gel

Trontolla l'ésser dins meu.

Les partícules es confonen en una munió de xocs, sotracs i giragonses, perquè volen traspassar la meva carn, la meva pell, i travessar l'aire que ens separa, per a penetrar en la teva carn i els teus ossos. Volen recórrer els teus nervis, les teves venes, els teus àtoms, i conquerir cada racó. Volen fondre's com la neu i impregnar-te de mi, volen posseir-te, volen que siguem la mateixa cosa.

Però no poden pas sortir. Això no les atura. Et busquen. I com que no poden fugir de mi, et busquen cap a dins, en la foscor dels meus records, dels meus desitjos. Et busquen entre la boira que cobreix com un vel la terra dels meus somnis. De vegades sembla que et troben, que albiren en la llunyania del meu seny una figura humana. S'hi apropen veloces. I no ets tu. Mai ets tu. I tornen a buscar. Sembla que et troben, confós, vagant pel regne de les figures arquetípiques. Però quan hi arriben... mai, mai ets tu.

La seva recerca és inútil, ho sé. Perquè ets un viatjant incansable. Perquè evites aquest món avorrit, el desprecies. Camines, corres, voles, a través de totes les realitats possibles. I les impossibles, també aquestes. I les meves partícules et segueixen, sempre un pas enrere, i no et troben mai. Jo deixo que facin. No puc aturar-les, ni convèncer-les de l'absurd del seu afany. Ja m'has fet entendre que, l'únic que puc fer, és esperar que siguis tu qui em busqui, qui em trobi, al bell mig de tota aquesta turbulència de partícules desordenades, desesperades, que envaeix el món.

Un cop, vaig sentir que algú deia, en veu baixa, que ens trobariem en una taverna, enclavada a la Terra del Gel. No sé què vol dir. Ja m'ho explicaràs.